Litteratura valencian
_(page_9_crop).jpg)
.jpg)
Li litteratura valencian es ti scrit in valencian.
Desde li nascentie vers li maduration del lingue (secules XII-XIV)[modificar | redacter fonte]
Harchas[modificar | redacter fonte]
Li unesim textus scrit in valencian es li harchas, quam tis de Ibn Al-Dani o de Ibn Rudaym de Bocairent, scrit in 1121. Altri autores de harchas es Abu Isa Ibn Lubbun, Abu Karkr Muhammad Ibn Al-Dani e Abu Bakr Muhammad Ibn Ahmad Ibn Ruhaym[1]
Romanç valencià[modificar | redacter fonte]
En el Regne de Valéncia, despuix de la conquista musulmana, la major part de la població encara parlava una llengua romanç[2].
El romanç valencià se seguia parlant en el sigle XII i en el XIII. Quan arribà Jaume I el Conquistador, la població autóctona ya parlava una llengua romanç i es per açò que lo rei va deixar que les sentencies se donaren en esta llengua.
Alguns exemples de textos en romanç valencià d'abans la conquista d'en Jaume I són la Biblia Parva, el Gamaliel i La disputa del Bisbe de Jaen contra los jueus d'en Sant Pere Pascual (1227), el Vocabulista in Arabico de R. Martí, un vocabulari àrap, mossàrap valencià i llatí, de 1233 i les Planchs de San Esteve, uns relats del sigle XII en romanç valencià i llatí[3].
Secul auree valencian (secul XV)[modificar | redacter fonte]
El sigle d'Or valencià començà en un canvi de dinastia en la Corona d'Aragó (en l'entrada dels Trastàmara). En este sigle, la vanguarda europea i mundial a nivell lliterari va ser valenciana i italiana, puix les dos llengües varen tindre llor sigle d'or molt abans que atres com l'anglesa en Shakespeare, la francesa en Molière i la castellana en Cervantes, Calderón i Quevedo.
Poesie[modificar | redacter fonte]
El sigle XV marca la definitiva ruptura en la tradició trobadoresca, no ya respecte a la llengua, sino respecte al concepte amorós i de la dona. Les obres no s'escriuen ya a l'ombra del rei, sino inspirades per l'incipient humanisme renaixentiste que obstaculisa a Espanya per Valéncia, si be, la cort valenciana fon un clar catalisador.
En La Cort de Alfonso V el Magnànim, es va generar eixe caldo de cultiu que va inspirar els poetes valencians i els va portar a trencar buscant la renovació tornant la mirada als clàssics grecollatins i cap al Renaiximent liderat per Dante, Petrarca i Boccaccio, que varen ser llegits i traduïts a la llengua valenciana. Entre els poetes valencians destaquen Ausias March, Roiç de Corella i un gran número de noms com Jeroni Martí, Lluís Ros, Vicent Ferrandis, Narcís Vinyoles, Bernat Fenollar, Jaume Gasull, Jordi Centelles, Bertomeu Dimas, Joan Escrivá
Narrativa[modificar | redacter fonte]
En la narrativa el nom principal de este periodo es el de Joanot Martorell i el seu Tirant lo Blanch, sobre el qual Cervantes digué, en la boca d'en Quixot que era "el millor llibre de cavalleries del mon".
Teatre[modificar | redacter fonte]
El teatre, en llínea en el teatre europeu, predominava el tema religiós, dins del qual varen escomençar a destacar els Misteris, celebrats dins dels temples, centrats en temes pasquals, marians o hagiogràfics (documentats en els archius eclesials). Entre atres destacarien "La representació de la Nit de Nadal", els "Misteris de l'Assunció de la Verge", i el més conegut "Misteri d'Elig" que seguix representant-se, datat en el sigle XV.
Literatura moderna[modificar | redacter fonte]
Renascentie[modificar | redacter fonte]
El Renaixement és un moviment de reivindicació de l'antiguitat clàssica que es va originar a Itàlia durant els segles xv i xvi. D'Itàlia, es va difondre arreu d'Europa a ritmes diferents.
La literatura valenciana, sense trencar amb la tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. Però la preocupació per l'estudi de les llengües clàssiques, característica de l'humanisme, no impedí el desenvolupament de les literatures en llengües vulgars.
Poesie[modificar | redacter fonte]
Poetes com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del Segle XV. Els actes sacramentals de Joan Timoneda, ja reflecteixen el canvi de la Contrareforma, que havia de culminar amb el barroc. Amb la Contrareforma desapareix aquest esperit de crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida.[4]
Prosa[modificar | redacter fonte]
Destaquen textos de narrativa històrica com les cròniques de Pere Antoni Beuter.
En el terreny de la literatura d'entreteniment, emergeixen novelle i facècies com les de Joan Timoneda. També podem destacar Les estil·lades i amoroses lletres, quatre epístoles divertides i desinhibides en què Bartomeu Sirlot es comunica amb «bartomeua»,[{{{grup}}} 1] la seva amant. Es tracta d'una obra molt rica des del punt de vista lingüístic i lexicogràfic i ens dona molta informació del valencià col·loquial del segle xiv.
Teatre[modificar | redacter fonte]
Aquests anys, funcionava a València un teatre d'intenció realista i satírica que donà mostres tan esplèndides com La vesita (1524–1525) de Joan Ferrandis d'Herèdia. En l'àmbit religiós, hi trobem formes dramàtiques d'inspiració medieval com els misteris i moralitats i formes com l'acte sacramental, un nou gènere molt deutor de la tradició medieval. En són bons exemples El castell d'Emaús i L'Església militant del valencià Joan Timoneda.
Barroc[modificar | redacter fonte]
El barroc és un moviment estètic que neix a Europa en un context d'enfrontament religiós entre catòlics i protestants, entre la segona meitat del segle xvii i els inicis del segle xviii. La Reforma i la Contrareforma van provocar un canvi de mentalitat que va influir en l'art i la literatura i que s'oposava a algunes de les característiques del Renaixement. Així doncs, els ideals renaixentistes —l'humanisme, el racionalisme i el classicisme— entren en crisi i són substituïts per uns valors estètics que tot i basar-se en les formes clàssiques tenen una visió més mística de la vida i ments optimista.[5] En la literatura apareix un gust pel retrat de la vida quotidiana, el vitalisme, el naturalisme i el pas del temps i el desengany serà un dels temes més importants d'aquest corrent estètic. Quant a l'estil, els autors barrocs porten a l'extrem la utilització de recursos retòrics, sintàctics i de la versificació, sense mesura i sense por a semblar artificiosos.[4] A més, un altre element freqüent en el barroc serà la presència d'antítesis i paradoxes, de manera que hi trobarem contrastos entre la solemnitat i la transcendència, i la paròdia i el burlesc. Tot això amb una clara vocació massiva i popular.
Les primeres manifestacions barroques no es produïren fins a començament del segle xvii, s'allargaran durant el segle xviiii ja incorporaran elements d'estètica rococó. A més, a causa de la importància del barroc castellà, la literatura en valencià rebrà la influència de grans autors com Góngora, Quevedo, Calderón o Gracián.[4]
Destaca li figur de Pere Jacint Morlà.
Illustration[modificar | redacter fonte]
En li Reyatu de Valencia, quam in li rest del sud de Europa, li model illustrat extende se de forma poc intens.
Alguns dels altres autors destacables d'aquesta època són els valencians Joan Collado —amb Poesies valencianes— i Joan Baptista Escorigüela —amb L'Àngel de l'apocalipsi—. A més, a València es reeditaran diverses obres dels segles Avise:Versaleta i Avise:Versaleta que mantindran viu el llegat de la literatura produïda durant el segle d'or com Verger de la Santíssima Verge Maria i Història i vida de Santa Caterina de Sena de Miquel Péreç, L'espill de Jaume Roig o L'espill de ben viure de Jaume Montanyés. Pel que fa a la prosa al Regne de València, destaca Rondalla de rondalles de Lluís Galiana, interessant sobretot pels modismes, dialectalismes i vulgarismes que mostren com era el valencià col·loquial de l'època.[6]
Litteratura contemporani[modificar | redacter fonte]
Renaixença (1833-1909)[modificar | redacter fonte]
Carles Ros i Hebrera fon qui, en la segona mitat del sigle XVIII, inicià la Renaixença valenciana en la recuperació de la llengua valenciana. Carles Ros, edità en 1739 el Breve Diccionario Valenciano-castellano i en 1764 el Diccionario Valenciano-castellano. En paraules de Joan Fuster, la Renaixença valenciana, Joan Fuster, tingué només una dimensió literària i cultural sense aspiracions ni reivindicacions polítiques, ni lingüístiques ni nacionals. A més, tot i que Fuster considerà la literatura valenciana com una «cultura satèl·lit» respecte de la castellana, el de Sueca acaba considerant que gràcies a aquests autors que feren l'esforç d'emprar el valencià, avui hi ha poetes com ell que poden escriure en la seva llengua.[7]
It esset un moviment autonom del renascenties in altri lingues del ancian Corona de Aragon (to es, del catalan e li baleari) quam di Vicent Simbor nam on posse trovar antologies e reivindicationes del lingue durante li secul XVIII (Joan Baptista Escorigüela, Manuel Joaquim Sanelo o Marc Antoni d'Orellana).[8] Talmen, li orígine de ti-ci movement secun Sanchis Guarner noi vell trovar it in li influentie que havet Marià Aguiló i Fuster quam chef del biblioteca universitari sur Teodor Llorente e Vicent Wenceslau Querol.[9]
Quant als autors, es pot distingir entre un grup més conservador, caracteritzat pel seu apoliticisme (semblant al Felibritge occità) liderat per Teodor Llorente, seguit per Vicent Wenceslau Querol, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné i Fèlix Pizcueta. Aquest sector més conservador controlava periòdics com «La Opinión» i «Las Provincias». En contraposició a aquest sector, hi hagué un grup més progressia liderat per Constantí Llombart, fundador de la revista «Lo Rat-Penat» al voltant de la qual s'hi agruparen personalitats com Josep M. Puig Torralva, Josep Bodria i Roig, Josep Francesc Sanmartín i Aguirre, Antoni Palanca i Hueso, Víctor Iranzo i Simon, Lluís Cebrián Mezquita, Francesc Barber i Bas i Ramon Andrés Cabrelles.[10]
Pos li Renaixença (1909 til nu)[modificar | redacter fonte]
Desde 1979[modificar | redacter fonte]
Mersí al document La producció editorial en les normes de la Real Acadèmia De Cultura Valenciana, 1979-2004. Una aproximació bibliomètrica, publicat de Àngel V. Calpe, on conosse li publicationes in valencian dese li annu 1979 (totvez, li document have datos til li annu 2004)[11]. Li document di que hay 656 publicationes in valencian (sequent li criteries definit del textu) inter ta annus.
Inter li annus 1979 e 1982, hay un production crescent[11]. Poy, inter 1988 e 1991, li productivitá es li max bass de omni (9 libres per annu)[11], que cresce denov in estate de 1991[11] e in 1995[11]. Inter 1992 e 2001, hay 403 publicationes (61,4% del total)[11]. Desde 1998, con li oficialisation del Academie Valencian del Lingue quam li academie oficial del lingue, li tendentie es descendent[11], tendentie que vell consolidar se in 2002[11].
Li autores con li max númere de publicationes in valencian in ti-ci periode es Artur Ahuir (con 22 ovres) e Pere Delmonte i Hurtado e Joan Romero i Moya, chascun con 21[11]. Altri autores important, pro li quantitá de ovres publicat in valencian es Josep Maria Guinot i Galan, con 19 ovres, Voro López i Verdejo, con 19 ovres e Miquel Adlert Noguerol, con 18[11].
Inter li ovres on posse distaccar Aquareles de la llar e Monolecs en veu alta, de Pere Delmonte i Hurtado; Vinatea Superanet, de Joan Romero i Moya. Ambi autores scrit divers libres de falla (li festes del cité de Valencia); li contes per infantes El llop, la cabra i els cabritets, El mig pollet e El princip malaltus de Josep MAria Guinot i Galan, 'For sale' i uns atres contes e Naturamor i paraules, de Voro López i Verdejo; e Cor al nu, De la meua catacumba, Semblança del mes e Ventijòl, de Miquel Adlert Noguerol.
Notas[modificar | redacter fonte]
- ↑ It esset mult commun in ta epoc usar li forme feminin del nómine masculin por li amant.
Referències[modificar | redacter fonte]
- ↑ Autors valencians abans de Jaume I
- ↑ Per a més informació llegir Cronología histórica de la Lengua Valenciana
- ↑ Parla romanç mossàrap-valenciana prejaimina - autors
- ↑ 4.0 4.1 4.2 LletrA. «El Barroc». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull. [Consulta: Avise:Data consulta].
- ↑ Moreno Cullell, Vicente. «L'època del barroc». Sàpiens. [Consulta: Avise:Data consulta].
- ↑ Ferrando Francés, Antoni; Nicolás Amorós, Miquel. Història de la llengua catalana. Nova ed. revisada i ampliada. Barcelona: Editorial UOC, 2011, p. 286–288. ISBN 9788497883801.
- ↑ Fuster, Joan. «Introducció». A: Antologia de la poesia valenciana. Barcelona: Selecta, 1956, p. 320–324.
- ↑ Simbor Roig, Vicent. , 1988, p. 9–41.
- ↑ Sanchis Guarner, Manuel. Renaixença al País Valencià. Estudi per generacions. València: Edicions 62, 1968, p. 33.
- ↑ Sanchis Guarner, Manuel. El sector progressista de la Renaixença valenciana. València: Institut de Filologia Valenciana, 1978.
- ↑ 11.0 11.1 11.2 11.3 11.4 11.5 11.6 11.7 11.8 11.9 Calpe, Àngel V. (2004). La producció editorial en les normes de la Real Acadèmia De Cultura Valenciana, 1979-2004. Una aproximació bibliomètrica (in Valencian).